Mentre paeix la bona acollida del seu primer àlbum, el trio liderat per Leonor Watling intenta trobar un lloc en l'escena espanyola. Després d'un viatge premonitori en un taxi on sonava jazz de fons (potser Chet Baker?) i de tenir el plaer de colar-me davant del públic que anava a Una altra cosa, em vaig trobar els Marlango al plató de TV3, on acabaven d'assajar la seva actuació per al programa de l'Andreu Buenafuente. Els dies de promoció i les nombroses entrevistes es notaven en el seu aspecte cansat, i això que encara els quedava el viatge al Japó, on són tot un fenomen. Amb una Leonor Watling un pèl apagada (res a veure amb la seva fresca presència, aquell mateix migdia, al Problemes domèstics de Manel Fuentes) i un Óscar Ybarra poc parlador, l'Alejandro Pelayo va adoptar el paper de portaveu del grup. I és que, a part de fatigats, se'ls notava força sorpresos per la bona acollida del seu debut, Marlango, editat per Subterfuge: "Estem molt desbordats amb tot l'afecte, els comentaris de la gent superen la millor de les nostres expectatives." De ben segur, la pregunta que els deuen haver formulat més és d'on ve el nom del grup, una història que han repetit fins a la sacietat: prové d'un personatge citat per Tom Waits en un monòleg introductori d'una cançó. Així que vaig intentar abordar el tema des d'una altra perspectiva. Des d'un primer moment deixeu molt clar quines són les vostres influències. Això pot crear unes expectatives o us pot limitar? Alejandro Pelayo: "Podria, però no té per què. A nosaltres ens agrada molt escoltar el que fa Tom Waits. Ell va dir allò de Suzie Marlango i resulta que 'marlango' és una paraula que a tots tres ens va semblar molt musical, molt bonica i molt apropiada." Leonor Watling: "Tampoc és una declaració d'influències estrictament; és una declaració de fe, no que ens assemblem a ell." A.P.: "Té més a veure amb l'afecte i amb el respecte, que amb el que nosaltres fem." Heu explicat cent vegades quin és l'origen del nom, però he descobert a Internet un altre significat de la paraula força sorprenent. L.W.: "És una ciutat o un poble del Sudan." A.P.: "Ah, sí, una marca de joies." Exacte, és una empresa que dissenya arracades i penjolls amb un simbolisme un pèl esotèric, basat en el balanç entre la raó i els sentiments, el ying i el yan. Ho coneixíeu, això? L.W.: "Que fort!" A.P.: "Que bé! Encara hem tingut sort, perquè si haguessin estat uns torners fresadors que fessin altres coses..." Això del balanç entre raó i sentiments es podria aplicar a vosaltres? A.P.: "La raó no sé si la tenim gaire clara. En el que fem, preval l'emoció i els sentiments per sobre de la tècnica o el raciocini. La racionalitat, de vegades, indica que si se sent el tamboret del bateria s'ha d'esborrar, però a nosaltres ens encanta que se senti algú que tus o que el baixista quan està tocant faci sorolls..." Óscar i Alejandro, tots dos heu actuat als Estats Units. Ha condicionat la vostra experiència d'alguna manera a Marlango? A.P.: "El que té de bo la gent allí és la gamma de possibilitats de tocar amb des d'un músic de jazz pur fins a un músic cubà o porto-riqueny, o tocar salsa o acompanyar algú que canta òpera, fas de tot. Aquí, a Espanya, aquest ventall no és tan gran. I això enriqueix molt, almenys per mi." Óscar Ybarra: "Es fan molts quilòmetres. I una cosa que passa també amb les discogràfiques, especialment quan treballes amb grups independents, és que n'hi ha pocs que enviïn una maqueta i els contractin. Normalment, et pregunten quantes unitats has venut ja, a quines ciutats has tocat, quines crítiques tens. És molt diferent. Però crec que pots ser músic a qualsevol lloc." Des d'un primer moment deixeu molt clar quines són les vostres influències. Això pot crear unes expectatives o us pot limitar? Alejandro Pelayo: "Podria, però no té per què. A nosaltres ens agrada molt escoltar el que fa Tom Waits. Ell va dir allò de Suzie Marlango i resulta que 'marlango' és una paraula que a tots tres ens va semblar molt musical, molt bonica i molt apropiada." Leonor Watling: "Tampoc és una declaració d'influències estrictament; és una declaració de fe, no que ens assemblem a ell." A.P.: "Té més a veure amb l'afecte i amb el respecte, que amb el que nosaltres fem." Heu explicat cent vegades quin és l'origen del nom, però he descobert a Internet un altre significat de la paraula força sorprenent. L.W.: "És una ciutat o un poble del Sudan." A.P.: "Ah, sí, una marca de joies." Exacte, és una empresa que dissenya arracades i penjolls amb un simbolisme un pèl esotèric, basat en el balanç entre la raó i els sentiments, el ying i el yan. Ho coneixíeu, això? L.W.: "Que fort!" A.P.: "Que bé! Encara hem tingut sort, perquè si haguessin estat uns torners fresadors que fessin altres coses..." Això del balanç entre raó i sentiments es podria aplicar a vosaltres? A.P.: "La raó no sé si la tenim gaire clara. En el que fem, preval l'emoció i els sentiments per sobre de la tècnica o el raciocini. La racionalitat, de vegades, indica que si se sent el tamboret del bateria s'ha d'esborrar, però a nosaltres ens encanta que se senti algú que tus o que el baixista quan està tocant faci sorolls..." Óscar i Alejandro, tots dos heu actuat als Estats Units. Ha condicionat la vostra experiència d'alguna manera a Marlango? A.P.: "El que té de bo la gent allí és la gamma de possibilitats de tocar amb des d'un músic de jazz pur fins a un músic cubà o porto-riqueny, o tocar salsa o acompanyar algú que canta òpera, fas de tot. Aquí, a Espanya, aquest ventall no és tan gran. I això enriqueix molt, almenys per mi." Óscar Ybarra: "Es fan molts quilòmetres. I una cosa que passa també amb les discogràfiques, especialment quan treballes amb grups independents, és que n'hi ha pocs que enviïn una maqueta i els contractin. Normalment, et pregunten quantes unitats has venut ja, a quines ciutats has tocat, quines crítiques tens. És molt diferent. Però crec que pots ser músic a qualsevol lloc." ELS SÍMPTOMES DE LA MALALTIA DEL NÓMADA Crec que teniu dues virtuts: sou un projecte únic, perquè aquí ningú fa res semblant, i no caieu en el recurs fàcil de l'electrònica. A.P.: "Quan l'electrònica està ben utilitzada, és meravellosa. Quan les cançons demanen alguna cosa samplejada o sorolls, també està bé utilitzar-la. El que passa és que amb les nostres, en néixer amb piano i veu, no era un element..." L.W.: "Tot això és aquí perquè ho usis en benefici teu, i no al revés, que en siguis un esclau, com passa amb el ProTools o el Propellerheads, i en ficar bases electròniques en totes les cançons que al final et lliguen molt." A.P.: "A mi, en concret, un dels discos que m'agrada més és l'OK Computer de Radiohead, que té molta electrònica i també elements acústics i tocats en directe, i es casen molt bé. El que passa és que crec que fa falta molt talent... No ho sé, potser més endavant, en un futur, necessitarem l'electrònica, però ara... no." Us considereu una excepció en l'escena espanyola actual? A.P.: "Tampoc tinc tota la informació per conèixer tot el panorama, però el que fa Nacho Mastretta, Pablo Novoa, Diego Vasallo, Suso Saiz, Marc Parrot aquí a Barcelona..." L.W.: "Cristina Rosenvinge..." A.P.: "Bumbury... No crec que siguem rars. Hi ha molta més gent 'inadaptada' que a l'FNAC no saben en quina casella col•locar, està molt bé." Quan he sentit les vostres cançons, m'han recordat Peggy Lee, Tracey Thorn, Björk, Billie Holiday... Leonor, com a cantant, quins són els teus referents? L.W.: [Somriu] "Doncs que hagi escoltat molt, Ella Fitzgerald i Billie Holiday. Però és que dir aquestes coses fa molta por, és com dir que t'agrada Tom Waits. De cop i volta, després llegeixes que la teva influència més gran és Tom Waits. Déu em guardi de dir que jo canto com Billie Holiday o Ella Fitzgerald!!!" No dic que cantis com elles, sinó que quan sents aquestes cançons penses que elles podrien interpretar-les... L.W.: "I Fiona Apple i Suzanne Vega també... Són les cançons que ens surten, i segurament som producte del que hem menjat musicalment. Tinc moltes ganes de saber què farem d'aquí a quatre discos, què ens quedarà en el paladar..." La vostra vida és un viatge constant, des d'un punt de vista geogràfic i laboral. També utilitzeu molt l'estètica dels mapes. És la vostra música un reflex d'aquest constant viatge, aquesta recerca d'alguna cosa? A.P.: "Crec que els tres som bastant nòmades, i que haguem coincidit i haguem fet aquest disc, d'alguna manera, vull pensar que és per trobar alguna cosa que encara no hem trobat i que seguirem buscant perquè no la trobarem mai, i això és una mica el retroaliment que és la música. Però sí, això del nomadisme i de no ser a cap lloc, perquè al final també tots els llocs són com el mateix... sí, això dels viatges és perquè no els entenem." L.W.: "Amb Rafa Sañudo, el dissenyador, vam tenir una reunió molt divertida la primera vegada que ens vam conèixer i llavors va agafar una llibreta i ens va demanar 'digueu-me de què està fet el vostre món, quines són les coses que us agraden'. Bé, a part que se li va acabar el quadern, teníem moltes coses en comú amb ell, i una eren els mapes, no els entenem gaire bé. Els símbols destil•lats fins a aquest punt, quan de cop i volta els mires un dia despistat, sense estar concentrat en el que signifiquen, són objectes molt bonics, completament inexplicables." A.P.: "És alguna cosa així com la malaltia del nòmada, no entendre els mapes en podria ser una explicació." ELS EFECTES SECUNDARIS DEL VIRUS DE LYNCH El vostre àlbum és un d'aquests discos que no t'entra en un primer moment... És com les pel•lícules de David Lynch, que cal veure diverses vegades per trobar-hi sentit. Éreu conscients d'això quan el gravàveu? L.W.: "No som gens conscients del que fem, és l'única cosa que sabem fer. És veritat que els discos que ens agraden molt a tots tres no són, d'entrada, easy listening." A.P.: "Si el poses a algú que no ha escoltat mai un disc de Tom Waits, és molt dur, la veu i a vegades l'arranjament. Però, en concret, amb les pel•lícules de Lynch em passa això, i m'agrada: que sigui una mica com un virus, que no tinguis molt en compte quan t'ha picat, però després sí que en pateixes els efectes secundaris durant un temps i tens un pòsit que et deixa una sensació única. Tant de bo això passi a la gent amb el nostre disc." D'on va sorgir la idea de gravar amb tots els músics alhora? A.P.: "És una decisió del productor José María Rosillo, perquè abans de gravar vam estar dues setmanes assajant, i ell passava pels assajos i deia: 'Això ja està, si posem aquí un micro i aïllem els sorolls de fora, l'hem de gravar així'. Per molt que intentàvem dur les cançons en altres terrenys i fer-ne expressament diferents versions, al final, les cançons es col•locaven al seu lloc. És molt còmode, almenys per a aquestes peces, gravar-les en directe perquè no hi ha un tempo exacte per seguir, és com molt més orgànic, més visceral, més d'estómac. Et facilita molt la feina veure la resta." A televisió vau interpretar l'Everybody's Talkin' de Harry Nilsson. Per què no n'heu inclòs cap versió? A.P.: "Perquè, quan assajàvem, la llista de versions possibles era tan llarga que ens passàvem el 80% del temps tocant altres cançons que ens agradaven a tots i després dèiem: 'Apa, assagem el que hem de gravar'. No sabíem quina cançó posar. Les deixarem per al directe." En una entrevista dèieu que volíeu "expressar una forma de veure el món". Tan malament com funciona, no us hauria sortit un disc molt més fosc? A.P.: "A veure... un és observador de les coses i per molt terribles que siguin i per molt poc que les entenguem, som uns privilegiats, per milions de motius. En les cançons, encara que tinguin un pòsit de tristesa, sempre hi ha una mica d'optimisme al final, i a l'inrevés també, cal treure importància a les coses." Hi ha dues cançons, My Love i Nico, que es distingeixen de la resta en utilitzar secció de corda. Pot obrir un altre camí que s'allunyi de la formació jazz? A.P.: "Totes les cançons tenien escrit l'arranjament per a cordes i metalls. Potser més endavant en fem més així, amb més elements d'orquestra." L.W.: "El bonic també era mantenir-ho com més senzill millor: de formació, de músics... I Nico, per exemple, no té ni estructura." A.P.: "Va sortir d'una tirada." L.W.: "I la vam deixar així. Hi va haver un moment que ens vam plantejar treballar-la en el sentit de tallar-la i tornar-la a repetir, ficar-hi una tornada, fer com la construcció d'una cançó, i és més un recitat. Però cada cançó té la seva personalitat i no t'hi pots barallar: ni les que surten així et deixen dur-les a una estructura de cançó normal, ni les que surten amb una estructura 'A, B, C'..." En el cas d'It's All Right, les dues versions són molt diferents. Amb la dels metalls, m'imagino una remescla ben elaborada i ballable. L.W.: "Haurem de fer una coreografia, per a aquesta cançó." [Riu] A.P.: "En el local, assajant, dèiem: 'Fem-la com si fóssim a Benicàssim, amb molta gent'. Però després, a l'estudi, ens va sortir..." L.W.: "L'esquifida..." A.P.: "Sí, a les tres de la matinada. David Wynn es va posar a tocar els acords amb la guitarra i la vam gravar. Estàvem parlant de 'com faria aquesta cançó la Velvet Underground'. I també està bé." UNA EPIDÈMIA ESTESA DES DEL JAPÓ FINS A MÈXIC Em podeu explicar això del Japó? A.P: "Doncs resulta que amb l'èxit de dues pel•lícules de Leonor allí, Hable con ella i Mi vida sin mí, és una espècie de David Beckham femení del cinema. Però, vaja, que han comprat 20 mil discos i hi anem a fer una mica de promoció i a tocar-hi tres concerts. Els ha agradat molt el disc, i estem encantats. I anar-hi serà com Lost in Translation." I quan fareu una gira per l'estat espanyol? A.P.: "Quan tornem farem les FNAC i després, quan ens vulguin veure i sense pressa, prepararem aquest esdeveniment al servei de les cançons." L.W.: "Amb molta cura, amb molt d'afecte... Ho fem així des del principi i volem seguir així. Si de cop i volta ens surten bolos, hem d'asseure'ns i pensar-ho molt bé. Estem tots d'acord que no creiem en [fa petar els dits] el 'ja', 'aprofitem que ens ha sortit això'. Intentarem cuidar bé els directes." Però a les FNAC serà en format de trio... L.W.: "Sí." A.P.: "I a les gires, amb tots. I això ho estem desitjant. Es troba a faltar tocar les cançons tots junts." Us agradaria que les vostres cançons sonessin en alguna pel•lícula, o compondre alguna banda sonora? L.W.: "Alejandro sí que podria. Però crec que, com a Marlango, no tindria gaire sentit..." A.P.: "Té molt a veure amb la història que vulgui explicar el director. Que agafin una cançó per a una pel•lícula, no sé fins a quin punt hi tenim gaire a dir." Però, per exemple, Tom Waits va fer la banda sonora de One from the Heart de Coppola... A.P.: "I jo l'hauria fet!" L.W.: "Home!!!" A.P.: "A mi m'arriba aquest director, i aquest guió i aquesta idea i em deixo tallar les dues cames per fer la música de la pel•lícula. O d'una de David Lynch..." L.W.: "O d'Isabel Coixet..." Crec que ja heu preparat algunes cançons del següent disc... A.P.: "Sí, tenim molt poc temps, però estem amb moltes ganes de trobar un dia per ajuntar-nos i que tota aquesta sensació d'eufòria i buidor que tens en acabar un treball no es quedi aquí." I que us agradaria gravar-lo a Mèxic... L.W.: [Sorpresa] "Això ho he dit en veu alta?" A.P.: "Sí, ho vas dir ahir. N'hem estat parlant." L.W.: "És que acabo d'estar a Mèxic i és tan excessiu i tan bèstia que estava tota l'estona pensant que 'tant de bo fossin aquí l'Óscar i l'Alejandro...'. Enmig d'aquesta promoció, vaig anar a acabar una pel•lícula i tenia el cap ple de coses, i no podia pensar en res més, pensava tota l'estona: 'Si fossin aquí i tinguéssim un piano, podríem gravar, almenys la maqueta del segon.'" Però el fet de gravar a Mèxic no significa que us deixeu influir per la música que es fa allí... A.P.: "No, té més a veure amb el lloc, amb la desubicació dels nòmades. Per mi, estar a Barcelona o Madrid ja em provoca una desubicació. I això és molt bo per a la música, perquè no saps gaire bé el que estàs tocant." L.W.: "A més, com més estranyesa et provoqui el que tens al voltant, per negació, més nítid estàs tu, més clar és el que vols explicar." A.P.: "Tots tres tenim síndrome d'Estocolm abans que passin les coses. Aquesta contradicció ens va molt bé." Amb qui us agradaria gravar, a part de Tom Waits, és clar? Ó.Y.: [Rotund] "Jo, amb l'Alejandro i amb la Leonor." A.P.: [Sospira] "Amb tots els que hem fet el primer disc. Però ni ho havia pensat... Hi ha una cançó que es diu Grow up, que es va quedar fora i que està pensada per a dues veus, per a dues veus que, a més, no estiguin en el seu context, perquè la de Leonor seria la greu i caldria buscar una veu masculina que fos el contrapunt. Sempre pensem en Tom Waits, clar, per a aquesta cançó... Paolo Conte, també." Heu pensat a enviar una còpia del disc a Tom Waits? A.P.: "Al seu mànager, crec que ja l'hi han enviat."
